En el programa anterior vam parlar d’una família d’obrers podriem dir més benestant i avui us presento el retrat d’una familia més senzilla feta també pel nostre autor Martí Roger:
“Conec una casa en la qual hi havia , fa cosa d’un any, tres noies que anaven a treballar a la fàbrica: una d’elles feia trefins per medi d’una màquina d’esmeril, i guanyava 3 pessetes de jornal; les altres dues triaven, guanyant 2 pessetes. El pare que no té ofici determinat, fa una colla d’anys que treballa de camàlic en una fàbrica guanyant primer 13 rals (3,25 ptes) i darrerament 14 (3,5 ptes). Ademés hi ha un noi que no es suro-taper, i guanya un jornal de 4 pessetes.
He tingut ocasió de visitar la casa (més ben dit, el pis) on habiten, i em féu molt bona impressió, malgrat el poc espai i les poques habitacions, que feia que abans tinguessin dificultats d’estatge, desaparegudes en part avui pel casament de la filla gran.
Haig de fer constar que el mobiliari és molt just; no y sobra re: més aviat hi falta; però de robes n’estan ben proveïts. Amb tot, no crec que es pugui valorar en més de 100 duros. L’habitació on avui dormen les dues noies, i en la qual abans dormien totes tres, es molt petita. El llit, el catre, el renta-mans, una maleta, una caixa i una cadira u omplen tot; malgrat això, hi ha encara dos penjadors. El noi fa servir de dormitori allò que hauria de ser un rebost; però l’habitació dels pares es més gran, sens que per això sobri gens.
Per abreviar, presentaré el pressupost de la família en forma d’estat, fent constar solament que tant el noi com les noies paguen un tan pel menjar: 7 pessetes per setmana ell, i 6 cada una d’elles, corrent totes les demés despeses per llur compte; això dona per resultat que les noies, malgrat gastar pel vestir tal volta un xic massa, tenen un petit racó, mentres que el noi més aviat s’endarrereix, a causa de ser aficionat a jugar; retirant en aquest punt al seu pare, si bé desde que es va casar ha deixat el vici, per aver-se imposat la dona, que es feu mestressa dels diners.
1 ral= 0,25 ptes
INGRESSOS
Jornal del marit (290 dies a 14 rals) 1.015 ptes
Entregues dels fills (52 setmanes a 19 ptes) 988 ptes
Benefici en el consum de la Cooperativa 37 ptes
Total 2.040 ptes
DESPESES
Lloguer de la casa (3 duros al mes) 180 ptes
Alimentació de tots (unes 26 ptes. a la setmana) 1.352 ptes
Vestir i calçar del matrimoni, i algun regal per a les noies 130 ptes
Entreteniment del mobiliari i compres 60 ptes
Metge i germandat 22 ptes
Despeses del cap de la casa (fumar, begudes, casino, etc.) 120 ptes
Diversions (cinematògraf, teatre, etc.) 50 ptes
Imprevistos 36 ptes
Total 1950 ptes
Martí Roger prosegueix parlant de la filla que s’ha casat, amb qui, on han anat a viure i exposant-nos el seu estil de vida.
El jove amb qui s’ha casat és molt bon operari, un bon taper, però que mai ha guardat cap pesseta; i han pogut instal·lar-es d’una manera regular, gràcies a lo poc que la família d’ell ha avançat, i sobre tot els estalvis d’ella. Tots dos treballen. El matí, ans de sortir de casa, prenen cafè, que compren als que en passen pels carrers. A l’hora d’esmorzar passa ella per plaça, compra, peix si n’hi ha, alguna altra cosa, que fregeix en un moment, i s’ho mengen a corre-cuita per ser a les nou a la fàbrica. Per dinar compren un plat d’escudella i alguna altra cosa; berenen quelcom que no s’ha de coure; i, per sopar, alguna cosa que no requereix tenir el foc encés molt de temps. Per ara no van del tot malament; però, si tenen fills, auran de canviar de manera de viure, si no s’ajunten amb algú de la família d’un o altre.
Els horaris a la fàbrica eren de 10, 12 i 14 hores. La majoria començaven a les 6h del matí. A les 8h hi havia parada per esmorzar, una hora. En aquesta hora els que vivien aprop anaven corrents a casa a esmorzar. Paraven al mercat compraven un xic de peix que se’l menjaven fregit a casa. Quan la dona comença a treballar a la fàbrica, comença la cuina de les presses. És en aquest moment, prop de les 8h que les peixataries pujaven el preu del peix, aprofitant-se de les pobres jornaleres que amb les presses compraven el peix al preu que fos. Aquesta actitut va ser recriminada a l’Ajuntament i publicada en premsa, avisant a l’Ajuntament que prengués mesures contra els peixaters aprofitats.
La meva germana Susan m’ha recordat que la nostra àvia, la Lluïsa Ferriol Carreras, ens cantava el següent:
“Peixatera, mentidera
m’has donat un peix dolent,
si no em tornes la pesseta
m’aniré a queixar a l’Ajuntament.”
Un exemple clar de que moltes de les cançons i dites populars es basaven en fets reals 😉
També podeu escoltar el programa a @radiopalafrugell seguint aquest link.
