MARIA PI I SUNYER, Mª GRÀCIA BASSA I LA VIZCONDESA DEL PINO VERDE.
Antigament, poques eren les dones que escrivien en premsa, era molt mal vist. Els primers exemples a la premsa palafrugellenca els trobem a principis de segle XX. Les poques que van tenir l’atreviment de fer-ho, ai verge santa! signaven amb pseudònims: la intimitat era molt preuada. Aquestes rebien crítiques per totes bandes, homes i dones! Que s’empatolla aquesta!! Així doncs, sota el paraigua d’un feminisme primerenc, ens adonem que no havien de convèncer només a l’home, sinó també a la dona, intentant demostrar que la cultura no estava renyida amb el fet de ser dona.
Tot i així, van signar amb un pseudònim femení, perquè volien evidenciar i deixar molt clar, que eren dones al darrera d’aquelles plomes. Dones valentes, avançades al seu temps, que volien obrir camí i fer-se sentir.
També la premsa palafrugellenca comptava, perquè no dir-ho, amb un director valent (o boig, segons alguns sectors) que va animar-les a publicar. Així, per exemple a La Crónica el valent va ser el seu director Rafael Ferrer i Solà que després de 10 mesos de rodatge del diari, enceta nova secció el 27 de febrer de 1901, PARA ELLAS.
“Para ellas”, “A las mujeres”, “Femina”… van ser el nom que van rebre aquestes noves seccions que anaven apareixen tímidament en la premsa de l’època.
Val a dir que va sorprendre tant als lectors aquesta nova secció que molts i moltes es pensaven que darrera aquell article hi havia la mà d’un home. I si no que li expliquin a la Vizcondesa del Pino Verde que va haver d’escriure, ben ofesa, un article per aclarir-ho! Us llegeixo dues línies:
“Miren Vds, que decir mis amigas, que las líneas por mi firmades han salido del cacúmen de un hombre… ¡Como si las mujeres no supiéramos manejar la pluma, con la misma facilidad que algunes manejant la llengua!” (La Crònica, 6 de març de 1902. Palafrugell)
De La Vizcondesa del Pino Verde en vam fer un programa sencer la primera temporada que us el recomano de debò, el trobareu penjat en aquest bloc.
Així doncs, a principis de segle XX comencem a tenir algunes capçaleres publicades a Palafrugell. Els lectors, en general, estaven més acostumats a que de tan en tan sortís a publicat un poema escrit per una dona. Mª Gràcia Bassa, Gracieta, poetessa i filla de Llofriu. D’ell, l’Arxiu en ha fet una publicació dins la col.lecció “Galeria de Personatges” molt recomanable on podreu llegir tota la seva impressionant trajectòria.
Maria Gràcia Bassa Rocas (Llofriu, 1883 – Buenos Aires, 1961), poetessa, periodista i traductora. A partir de 1902 va començar a col·laborar en diverses publicacions de Catalunya com La Crònica de Palafrugell o Feminal de Barcelona. Va obrir escola a la casa de Llofriu on hi va fer de mestra. Poc després, es casa i se’n va a viure a l’Argentina al 1907 on seguirà publicant al Catalunya al Plata (1909), El Correo de Cataluña (1912), etc. Destaquen especialment les seves col·laboracions a la revista en català Ressorgiment (1916-1972) de Buenos Aires. Va estar vinculada des de la seva arribada al Casal Català de Buenos Aires i d’aquí va sorgir, el 1922, el Comitè Llibertat, una branca d’acció política de pensament independentista, al qual l’escriptora va estar estretament lligada.
Va participar també i va ser premiada en diferents Jocs Florals. Tindrà 6 fills.
Segons Montserrat Bacardí “a part d’aquesta varietat de noms, de vegades cenyits a les inicials (G., G. B. o G. B. de Ll.), es va valer d’una bona colla de pseudònims (no tots fàcilment identificables a hores d’ara). A Ressorgiment va fer servir Alidé per a la secció de “Glosses feministes” i Maria Muntanya i Núria Montseny per a articles de reivindicació catalanista i feminista. A Nación Catalana, rere Follet, també s’hi amagava l’escriptora políticament combativa. De tant en tant, Montserrat Folgueroles emergia ací i allà.”
Feminista i catalanista va fer amistat amb grans personatges com Mossèn Alcover, Victor Català i el President Francesc Macià que es va allotjar a casa seva durant uns 6 mesos al 1928.
“Lo sol, ardent, ilumina las cosas,
vora montanyes la boyra argentant;
s’aparecebeixen mil notas llunyanas
d’esquellerinchs y tresseig de vianants;
ressóns de veus que en l’espay van perdent-se
dels que conreu-hen sos horts y sembrats;
ninas gentils, que afanyosas s’allunyan
cap ahot las crida la veu del treball;
aucells, que creu-hen, retxosos pels ayres,
ó xerrotejan pel mitj del brancám;
l’ayre fresquivol, remors apagadas
fent arribar de per tot el voltant.
Las llars, mostrant-se, joyosas, llur vida,
tot enlayrant-se demunt sos teulats,
com de victoria s’enlayren las palmas,
blancas onadas de fum onejant.
….
Aprés, lo sol, cels amunt va enlayrant-se
y van fonentse’ls encants matinals…
Més, ¡qué li fa! l’amatent cor espera
que á sol-ixent hi despunti’l <<demà>>!
MARIA G. BASSA (Llofriu, 7 de novembre de 1904. La Crònica.
Segons confesava ella mateixa al seu marit al 1934: “Si d’algú em sento hereva, és de Mosèn Cinto i de Rubén Dario”. Admirava també a Josep Carner. A part de poesía, també publicarà relats curts i articles d’opinió entre d’altres.
Al 1908 també publicarà a La Crònica de Palafrugell una altra dona. Ara la secció s’anomena “FÉMINA”. Es tractava de Maria Pi i Sunyer (Barcelona, 1883-1912) que signava sota el pseudònim de ROSER DE LA COSTA.
Pi i Sunyer va nèixer a Barcelona en una familia benestant. La seva vida pero fou marcada per greus dificultats: la mort prematura del pare, la ruïna de la familia i la mort de la seva mare i del seu marit 4 anys després de casar-se. Es va fer càrrec dels seus germans petits, entre ells, el futur polític Carles i amb 26 anys, sense deixar de treballar, estudiava anglès, música, magisteri i mantenía els seus dos fills.
Va morir de tuberculosi als 28 anys!!! pero va tenir temps d’escriure novel.les i textos teatrals, de fer traduccions al castellà, de guanyar alguns Jocs Florals i de col.laborar a la revista Feminal de Carme Karr i com no, a la Cronica de Palafrugell. Acabem amb aquesta publicació del 24 de gener de 1908.
“Acceptant amb molt de gust l’oferiment fet pe’l digne director d’aquest periòdic, m’encarrego des d’avui de la secció Femenina, començant un seguit de cròniques amb l’intent de fer conèixer a les dones empordaneses – ja qu’això és exclusivament per elles – lo que aquí’s diu y lo que aqui’s fa.
No cregueu que vulgui amoïnar-vos parlant molt de feminisme. Crec jo qu’aquest ha de fer-se poc a poc y sens anomenar-lo gaire; aquí, a una capital a ont les dones son massa explotades, es necessari verdaderament fer quelcom per protegir-les, y d’aquesta necessitat, per tots reconeguda, n’ha nascut el petit moviment feminista barceloní, centre y personificació de quin, es, sens dubte, la revista Feminal.
Es cert que’l tan mogut feminisme, segons per qui y emprés de certa manera, es inútil y fins perjudicial, mes si tothom, partidaris y detractors, sapigués capir-ne son vertader significat y desarrotllar-lo a ont y per lo que fos realment necessari, resultaria, a no dubtar-ne , un dels moviments mes humans de nostra època. No es, o almenys no deu esser, el feminisme una raó pera que, la dona prenent mes part a les coses de la vida, s’allunyi de sa pròpia llar y abandoni la família; al contrari un de nostres mals mes grossos es que, avui dia, amb l’educació artificial que’s dona a les noies, se’ls hi ensenya tot, -malament en la majoria dels cassos,- menys la vertadera missió qu’está a dintre la família. Les dones arribarem molt enllà, contant sempre amb l’amor y el carinyo per úniques armes; la lluita batalladora no s’ha fet per nosaltres”
PODCAST: DONES ARTICULISTES DE PALAFRUGELL (1900-10) – PROGRAMA 3 (T2). Per si voleu escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell.