Soc una enamorada de les barraques, de totes elles. D’aquelles que s’amaguen dins de bosc i que han quedat oblidades per l’ull viatger, d’aquelles que es mostren ufanes al final d’una vinya, com d’aquelles, marineres, que situades en una petita cala aguanten l’embast de les llevantades i el salnitre que no perdona.
Totes elles, tot i la seva senzillesa, resisteixen majestuosament el pas del temps mostrant-nos amb orgull la seva història i la de la seva gent. Construccions humanes que ens recorden com vivien en consonància amb la natura, quasi bé sense espatllar-la, sense abusar-ne, … aquesta si que era gent sàvia!
Amb el temps, aquelles quatre parets per guardar les eines es van anar omplint de floritures: que si una llar, que si un petit safareig, que si una pica, que si un banc per seure, que si una taula per passar-hi el diumenge… i en mica en mica, aquell símbol d’una vida d’esforç i de treball va esdevenir com un dia de sol en un llarg i gris hivern. L’escapada de diumenge era una festa esperada, on els cants, el vi de bota i, per suposat, un bon arròs a la cassola, van omplir de gatzara moltes vides.
Quan avui miro una d’aquestes barraques em quedo bocabadada observant-les mentre se’m dibuixa un somriure amorosament nostàlgic. Agafo aire profundament i el deixo anar a poc a poc acompanyat d’un sospir quasi bé silenciós i els ulls se’m humitegen d’emoció. I em pregunto: com puc sentir nostàlgia d’un temps que no he viscut?
Segons J. Pla a “El meu poble”: “Les terres del terme de Palafrugell foren terres de vinya fins a l’aparició de la fil.loxera. És per això que pels voltants de la població hi ha tantes barraquetes. Cada vinya tenia el seu pou i la seva barraqueta, davant de la qual hi solia haver una parra per a estar a l’estiu a la fresca, i més enllà un safareig per afer el sulfat i ruixar els ceps. Algunes d’aquestes barraques tenen fama d’haver servit per a amagar amors il.lícits, misterioses relacions i picants adulteris. El palafrugellenc ha estat donat a aquestes formes de sentimentalisme rústic. Li ha agradat la cuixa sota el pàmpol, a l’aire lliure”
Sandra Bisbe i Lluís
Begur, 24 de febrer de 2021
